jueves, 18 de abril de 2013

Autoretrat al·legòric


Exercici d'autoretrat mitjançant un capsa, gran o petita, reciclada o construïda expecialment per l'ocasió. L’aspecte per fora i per dins ha d’estar relacionat amb la nostra personalitat (color, textura, contingut de la capsa, etc.).
Proposta: pensarem com ens veuen els altres per, amb diferents elements, treballar l’aspecte exterior de la capsa (pintura, dibuixos, fotografies, papers i materials de diferents textures). L’interior el treballarem tenint en compte com som realment. 


Fragment del dossier del curs de Jesús González


Mostra d'exercicis realitzats per l'alumnat de segon curs del Grau d'Educació Primària. Curs 2012/2013

 Glòria:








No me doy a conocer fácilmente, es como si tuviese una fina cadena a mi alrededor que tienen que romper los demás para descubrirme a mi, realmente. Quizá lo use como protección, pero tampoco soy muy consciente de ello. A simple vista se ve que tengo carácter y una personalidad definida.
Estoy orgullosa de la vida que tengo y he tenido, lo considero como una suma de pequeños pasos que me han llevado a ser quien soy, y no soy conformista, aspiro a llegar alto. Y esto lo imagino como una escalera con muchos peldaños y que he ido superando hasta hoy... pero sé que me quedan muchos más.
Una de las cualidades que destacan en mi tiene que ver con el hecho de representar ojos en mi caja, y lo es por dos motivos. En primer lugar, me considero una persona muy observadora y poco habladora. Lo analizo todo. Y segundo lugar, me fijo en la mirada de la gente, y si fuese una mirada que yo interpreto como "agresiva" es difícil que le pueda mirar a los ojos mientras entablamos una conversación. Me cohíbe.
Pero si preguntamos a los de mi alrededor, las cualidades más comunes que me definen son: creativa, cariñosa, humilde, perfeccionista, sincera (y mucho), educada, optimista, paciente y con mucho carácter.
Los pilares de mi vida y en los que me apoyo son mi familia y mi pareja. Son los que me conocen mejor que nadie, y los que han puesto su granito de arena para definirme como soy. son muy importantes para mí.
Soy una persona tranquila, me gusta el silencio.. y por ello no me gusta ni el estrés ni la gente que habla a gritos.
Soy de humor un tanto variable, puedo pasar del buen humor al malhumor en cuestión de minutos, y sin motivo alguno. A veces me enfado con el mundo, pero por suerte, se me pasa enseguida.
Pero no todo es de color de rosa.. el orden no es mi fuerte, creo que las cosas cambian de sitio cuando no estoy.. y el tiempo no es mi mejor amigo, soy impuntual de 5-10min. y aunque me proponga hacer algo con tiempo, siempre acabo corriendo y haciendo el último sprint.
Y por último, dejaros con una frase que me resume bastante bien: " Ningún soñador es pequeño y ningún sueño es demasiado grande". Gloria


  

Beatriz:








Introvertida, tancada en mi mateixa, així sóc amb la majoria de la gent. Visc dins de la meva bombolla. No parlo o parlo poc, però m’encanta escoltar, podria passar hores escoltant a la gent parlar, sense dir ni una sola paraula. Serà que tinc por al què diran? Al que puguin pensar de mi? Por a equivocar-me? A més d’això, sóc molt tímida i vergonyosa, puc posar-me vermella en menys de tres segons.
Sóc bona, o al menys ho era, massa... I creieu-me que no ho dic per afalagar-me, sabeu allò que diuen “és tan bona que és tonta”? És cert, sovint faig coses que no vull fer o no faria només perquè els altres estiguin bé, no m’agrada que la gent es pugui sentir malament per alguna cosa que digui o faci, em sap greu... Les meves amigues, des de ben petites, sempre m’han dit “has de saber dir NO”. Ara, puc dir que ho he aprés.
Parlant d’amigues... amb elles, amb la família, amb la gent més propera i amb la gent amb qui ja tinc confiança, sóc completament diferent. Marxen totes les timideses, m’agrada fer tonteries. També sóc tendre, dolça i riallera, sobre tot riallera, no hi ha res que m’agradi més. Perfeccionista i competitiva però bona afrontant les derrotes, que m’ajuden a aprendre. Molt dormilega i somiadora, bondadosa, respectuosa, liberal, imaginativa i amb sentit de l’humor.
Però ja n’hi ha prou de coses bones, també tinc els meus defectes: sóc impuntual i no m’agrada portar rellotge, que em recorda el pas del temps; orgullosa, capritxosa, descuidada, inquieta... Són aspectes que més destaquen.
El realment important per a mi, allò amb què no podria viure, és la família, els amics, la música i l’esport.
Els altres crec que veuran el que jo deixo veure, per tant, em veuen crec com una persona tímida, reservada, callada, observadora, que vaig al meu rotllo, independent, però també tendre, sensible i alegre. Beatriz


Ignasi:






Així és com crec jo que em veuen els altres, però és tracta de la meva impressió i potser no correspon realment a la imatge que dono: m’agrada la festa i sortir de nit i penso que els meus amics estan acostumats a veurem sempre content i de gresca, també crec que altres em poden veure inestable, com les onades del mar que van i venen constantment.
 Com sóc jo realment? Em resulta difícil representar tots els aspectes del meu interior perquè, com tothom, sóc molt complex. Crec que sóc així: moltes vegades “estic als núvols”, encara que per fora sembli que sempre estic content, també tinc moments de tristesa i m’afecten els problemes dels altres, o la manera com em diuen les coses o la poca sensibilitat de la gent. Altres vegades “estic fet un embolic”. També sóc més tancat i reservat del que els altres pensen, i una mica infantil també!

Però el que de veritat m’importa és: en primer lloc, la meva família i els bons records de la infància, en segon lloc, els bons amics; i en tercer lloc, el futbol, perquè em permet desfogar-me i practicar la competitivitat en un esport de grup. Ignasi
Sandra:







Com sóc:
Després de reflexionar molt sobre la meva personalitat, he pogut arribar a les següents conclusions, encara que penso que la personalitat de cadascú és una característica que va canviant al llarg de la nostra vida a causa de les experiències que anem tenim, dels errors que cometem, etc. que et fan madurar i aprendre a superar-te dia a dia.

Des de ben petita he sigut una persona amb molt de caràcter, cosa que amb el temps i gràcies a l’educació dels meus pares he anat millorant. Em considero una persona molt valenta, forta i decidida; mai m’ha fet por arriscar o fer qualsevol cosa per por a que no em sortís bé i davant de qualsevol adversitat en la vida sempre he sigut forta per sortir endavant.

Una altra característica de la meva personalitat és que sóc una persona molt indecisa, fins i tot per comprar-me qualsevol cosa puc trigar una bona estona en decidir-me! Però quan tinc una cosa ben clara i sé el que vull ningú em pot fer canviar de idea.
També em considero una persona una mica reservada, és a dir, quan arribo a un lloc que es nou per a mi, no m’acabo de obrir a la gent fins que observo i analitzo bé tota la situació. Ara si, un cop m’obro a la gent i agafo confiança, soc molt xarlatana i cordial.
Un punt feble de la meva personalitat és que a vegades sóc molt sensible i, si algú em diu alguna cosa que m’ofengui o que em faci sentir malament, em fa molt de mal i aquest aspecte m’agradaria poder canviar-lo i que certes coses no m’afectessin i ser més forta però, per molt que vulgui controlar-lo, no ho puc aconseguir.
Com em veuen els altres:
Crec que les persones que em coneixen bé em consideren una persona molt transparent, en la que es pot confiar, simpàtica, divertida (alguns cops una mica pallasseta), sociable i generosa, comprensiva i respectuosa.
Tothom em diu que sóc una persona molt dolça i tranquil·la, encara que quan sento que algú m’està atacant puc ser una mica impulsiva. També em diuen que sóc molt presumida, i la veritat és que ho reconec, des de ben petita ja m’ha agradat pintar-me i arreglar-me.
Per a mi les coses més importants i que estimo més en la meva vida és la meva família, que són els primers que estan al meu costat i no em fallaran mai ( ni jo a ells), la meva parella, que m’estima tal com sóc amb les meves virtuts i els meus defectes, les meves amigues, que no em puc queixar de les amigues que tinc i les adoro, i la meva gosseta, la Bella, que amb la seva alegria i bogeria m’alegra la vida. Tots i cadascú d’ells formen una peça important de la meva vida i gràcies a ells sóc com sóc. Sandra


Núria:







Parece complicado describirse a una misma, sabiendo que puedo ser la que más me conozca realmente o la que menos, ya que ver lo bueno cuesta muy poco, pero cuesta mucho ver los defectos y fallos a veces de una misma, por que más bien se sufren y luego te das cuenta de ellos.
Mi vida diaria del día a día de hoy se desarrolla de forma rutinaria y un poco monótona. Vivo con mi pareja, y mis dos perros, trabajo todos los días a media jornada y estudio en la universidad por las tardes. El día a día debido al poco tiempo libre que me queda durante un día, se ve afectado por la rutina diaria.

Personalmente me considero una persona muy luchadora y trabajadora. Me gusta ponerme objetivos y llegar alcanzarlos, no dándole importancia al tiempo que me requiera para ello. A pesar de los obstáculos que me haya encontrado o me pueda encontrar a lo largo de la vida, soy una persona que nunca se rinde.

Creo que siempre tenemos la oportunidad de crear nuestro camino por el cual poco a poco queremos caminar a lo largo de la vida, por las diferentes etapas y momentos que conlleva ello.
Soy una persona muy sensible, fácil de emocionar. A primer momento con las personas soy muy fría y tímida, me cuesta mucho abrirme a la gente y darles algo de mí, posiblemente sea un poco desconfiada hasta que realmente no conozco a esa persona. Una vez conozco a la gente me considero una persona muy cariñosa, fiel, divertida, honesta, llena de vitalidad. Me gusta cuidar y ver felices aquellas personas que quiero y me rodean a lo largo de la vida. Soy una persona que valora mucho a la gente que realmente te demuestra que esta y estará allí siempre.

Tengo una gran pasión hacia los animales, esa pasión alcanza grandes sentimientos y valores hacia ellos, son sentimientos que para mucha gente pueden ser un poco incompresibles. Mi hobby son los deportes de aventura. Practico escalada, longboard, descenso y surf. Son estos momentos de adrenalina los que me hacen olvidarme de todo lo malo y saber disfrutar y valorar de los buenos momentos. Núria
Jordina:







Explicar com és una persona no és tan fàcil com sembla. Estipular-li uns adjectius que la defineixen no és una decisió fàcil, partint que ni la pròpia persona sap com és ella mateixa en profunditat.
Crec que depèn de les situacions en que es troba una persona pot adoptar unes o altres virtuts o defectes. Amb això no vull dir que no tinguem unes línies d’actuació preestablertes pel nostre caràcter, o no actuem segons els nostres principis.

Per fer cinc cèntims de com sóc jo, ens podríem fixar en la capsa que he realitzat, crec que descriu les característiques principals del meu ser.

La capsa no és massa gran, és de color verd i té unes canyes de bambú que no deixen veure què s’hi amaga dins. Això significa que sóc una persona introvertida i tancada en mi mateixa, i que em costa dir el que penso i obrir-me a la gent que m’envolta. Per norma general, m’agrada passar inadvertida. És una capsa bastant senzilla i natural, tal com crec que sóc jo.

A la tapa de la capsa i podem trobar llaminadures en forma de boca que simbolitza que sempre estic rient. Sóc bastant riallera, ric per bàsicament tot i no em suposa un gran esforç riure i somriure a la gent.

Una de les cares de la capsa conté una banda dura i rasposa. Que podria simbolitzar que moltes vegades, en un primer moment, sóc una persona bastant arisca o de respostes brusques i semblo antipàtica. També simbolitza el grau d’exigència en tot el que faig.

Però per altra banda, hi ha una part de goma eva, suau, i flexible, més carinyosa i amable. Suposo que, els que em van coneixent, van veient que realment no és que sigui tant arisca, sinó que em costa obrir-me als altres.

Una altra part de la capsa és una partitura de música, ja que m’agrada molt cantar i la gent ho veu. Aquesta partitura no només es queda a fora, sinó que també continua a l’interior de la capsa, ja que la música em transmet moltes emocions i sentiments de records o experiències que he tingut. També parla dels anys de música que he fet i és punt d’unió amb l’Orfeó Reusenc, ja que gràcies a la coral jo vaig entrar en aquesta entitat.

A la capsa podem trobar unes sabatilles d’esbart, una de les altres activitats que faig a l’Orfeó, juntament amb bastons, que els tinc representats en una foto. Les dues activitats són molt importants en la meva vida, ja que si em faltessin em sentiria bastant buida. En aquesta foto també es pot veure quasi tota la gent que forma part de l’Orfeó. Són gent de diferents edats, que en el fons no importa, perquè el que importa són les relacions que estableixes amb elles. Allà mai saps com et pot sorprendre la gent, sempre aprens coses noves.

Un altre símbol que va lligat amb l’Orfeó és la rosa seca, que simbolitza el meu primer any com a directora de la coral infantil i d’això ja fa 7 anys.

A la capsa, també hi ha una foto de mon germà i les meves cosines, simbolitzant la meva família. Un altre pilar important en la meva vida, és tot el que tinc quan tota la resta no funciona. Ells sempre estan allà pel que necessiti.

També trobem dues capses, una negra i tancada amb filferro, que són les coses que mai ha sabut ningú, i l’altra, que és pot obrir, són tots els record que vaig guardant i que pot saber la gent. Crec que en el fons, tothom té la seva caixeta negra on hi guarda algun que un altre secret.

A dins de la capsa hi podem apreciar una miniatura d’un foulard, un mocador que identifica el meu esplai. Va ser un lloc on vaig aprendre molts valors, sobretot a apreciar les petites coses, els petits detalls, a no ser materialista i respectar la gent, entre d’altres. Podríem dir que no tot és bo, també m’enfado amb facilitat i sóc bastant sensible, això fa que m’ofenguin fàcilment, però em refaig ràpid.

El tupper té un significat molt especial, ja que conté una olor que em tranquil·litza. És un pacte que vam fer amb una amiga que consistia en que cada cop que ens trobàvem a faltar oloràvem el tupper(cada una el seu) i sabíem que estàvem a prop l’una de l’altre, per molta distància que hi hagués.

La frase "Sense tu no vull trobar-me, ni demà ni més enllà" és d’una amiga meva que em va ajudar en un moment complicat de la meva vida.

Els ulls que trobem a la tapa simbolitzen que sóc una persona observadora, tant cap enfora com en mi mateixa, m’autoexigeixo bastant.

Per últim, trobem una llibreta en blanc que simbolitza que mai deixem d’aprendre i d’adquirir noves experiències noves, i que no em tanco a res.

A continuació hi ha tres comentaris d’amics i familiars sobre com em veuen:

"La Jordina és una noia riallera, simpàtica i introvertida, amb un alt grau d’exigència en tot el que es proposa. Demana el mateix grau als seus companys de feina. Sap organitzar-se i no deix res per demà. És una persona que li agrada la música, té bona oïda i canta molt bé. Com el seu caràcter és inquiet, necessita estar sempre ocupada, per això està ficada en una coral, en un esbart i en un cos de bastoners. Molt amiga dels seus amics, els quals poden comptar amb ella sempre que ho necessitin.
Li costa expressar el que pensa i se’n fa molt de les coses. Li costa veure els grisos, en general quan una cosa surt malament és negra, cal ajudar-la a relativitzar. També és carinyosa amb la canalla i els nens i les nenes la busquen perquè es senten a gust amb ella. A casa està poc i la veritat és que voldríem gaudir més de la seva companyia."

" La Jordina és molt amiga dels seus amics, treballadora, organitzada amb la feina a fer. Si li demanes ajuda, normalment sempre et dóna un cop de mà. És sincera, i la seva cara reflexa el seu interior com un mirall. És introvertida i li costa expressar els sentiments amb la veu, però si te ocasió, els expressa amb detalls. Té un somriure que enlluerna, i és molt bona persona i molt autoexigent."

"Descriure’t no em resulta fàcil, resumir amb un plegat de paraules el que transmets, la màgia que desprens quan la gent s’endinsa una mica més en tu, al teu petit món. Endinsar-s’hi no resulta gens fàcil, bé t’ho he de dir, traspassar l’escut de seguretat i arribar on s’amaguen els més preuats dels teus sentiments, els teus records, els moments viscuts amb la gent que t’envolta, on guardes sota clau tot allò que t’ha fet mal, les males experiències, el dolor i la ràbia, la foscor i les llàgrimes, tot comprimit en una petita caixeta negra envoltada d’un fil resistent perquè ningú s’atreveixi a entrar-hi. Però des de fora les coses canvien, topar-te de cara, veure aquest preciós somriure i aquests ulls blaus que hipnotitzen. La teva vitalitat per fer les coses, l’energia i les ganes que hi dediques, l’empenta i les ganes d’ajudar et fan una persona meravellosa i molt emprenedora, segura però amb un lleuger tremolor a l’hora de prendre decisions importants. Una molt bona companya de viatge, amb qui pots compartir secrets amb total seguretat i molt bona donant consells. Molt organitzada i disciplinada. Però sobretot, el que més valoro de tu, és aquesta capacitat per fer sentir bé a la gent, per saber escoltar i parlar al moment just, o moltes vegades per no parlar, per mirar-me i abraçar-me, només amb això, amb aquesta calma i seguretat que transmets pots arribar a treure’m un somriure quan les coses no pinten bé. Cuides i valores el que tens, gràcies per deixar-me formar part de tu."

Jordina

 Raquel:








Què complicat fer una descripció acurada d’una mateixa quan la teva tendència natural és anar sempre més enllà de les coses i no acabar mai de decidir-te. Mai seria capaç de trobar un únic adjectiu per descriure’m i, com he pogut comprovar amb la realització de la capsa, els meus amics tampoc.

Tant bon punt vaig llegir l’activitat que havíem de realitzar se’m va engegar una llum. M’agradava la idea. El primer que calia fer era trobar la capsa. No sabia com havia de ser però sí tenia clar com NO havia de ser. No va ser difícil trobar-la. Vaig decidir agafar-ne una que sempre tinc al meu abast i, a més a més, crec que em descriu prou bé. És un costurer de quan era petita, tou per fora i amb colors vius, alhora que amb un toc infantil. La meva mare sempre ha sabut cosir i un de tants regals que em va fer quan només tenia 6 anys va ser un costurer per guardar totes les meves cosetes de costura. Ara, després de 14 anys, la capsa ha passat a ser un autoretrat al·legòric del meu jo interior i exterior, curiós tot plegat.

Saber que pensen de mi les persones que no em coneixen, saber què és el que transmet el meu físic i les meves expressions és quelcom que sempre m’ha cridat l’atenció. De fet, moltes vegades, un cop ja estableixo un vincle de confiança, ho pregunto i quasi tothom coincideix amb les mateixes primeres impressions. Apunten cap a una noia distant, freda, forta, amb les idees clares, organitzada, treballadora, altiva... NO! A dia d’avui encara no entenc perquè el meu exterior demostra això. Però bé, cal conèixer-me per dins per saber realment qui és la verdadera jo. Per treballar la part externa de la capsa vaig demanar a persones que, ara per ara, considero fonamentals a la meva vida que de la manera que volguessin expressessin com em veuen. El primer en deixar petjada va ser el meu fillol, ho va fer amb el dibuix d’un cor vermell i una foto dels dos al centre on escriu que sóc carinyosa i amorosa. No em puc sentir més afortunada de ser la padrina d’un nen tant bonic en tots els aspectes. Tampoc podia faltar l’empremta de la meva parella, una peça clau a la meva vida: "LA peça". Gràcies a ell he descobert moltes parts de mi que mai havia imaginat que tenia. És el meu refugi, el millor refugi i no el canviaria per res. Tal i com ha escrit i enganxat a la capsa, em veu com una persona inigualable, guapa, carinyosa, amable, responsable, madura, dolceta, amb el cor enorme i única. També em descriu amb aquest últim adjectiu l’Andrea, una noia que conec fa molt poc temps, però que no ha calgut més per saber que havia de formar part de la capsa. És una d’aquelles persones amb les que connectes tot i ser dos pols oposats. Una persona sincera, amb les idees molt clares, i que només parlant és capaç de fer-me veure les coses des d’una altra perspectiva, cosa que quasi ningú és capaç de fer. També són presents a la capsa els meus companys de pis, dues persones amb les quals he descobert el plaer de conviure en un pis d’estudiants. Firmaria per poder recollir tots els riures que hem compartit junts. Tampoc podia faltar la Melanie, una molt bona amiga que vaig conèixer a primer de carrera i que amb ella al costat la paraula complicitat cobra un sentit brutal. Ella ha aportat a la capsa un paperet on es mostra un petonet amb els seus llavis vermells envoltats de paraules que ens identifiquen i algunes que només nosaltres podem reconèixer. També forma part de la caixa una amiga i veïna que conec des que vaig nàixer o, fins i tot, diria que abans. Les nostres mares passejaven juntes mentre estaven embarassades i des de llavors que estem unides. La paraula que ella ha escollit és "confiança" i ho ha enganxat amb una fotografia de dues nenes petites agafant-se de l’esquena. Posaria la mà al foc que tinc les millors amigues que algú pot tenir. Clar, què he de dir jo?

Aquí s’acaba el meu exterior i com em veu la gent que realment m’importa. La veritat és que el que pensi de mi la gent que no em coneix realment no m’importa gaire. Així ho he volgut demostrar amb la realització de la meva capsa.

L’interior de la capsa ja mostra parts de la Raquel més profunda. Tant bon punt s’obre no es pot veure res ja que està tapada amb un paper on hi ha enganxada una clau. Amb això vull representar que no tothom pot entrar al meu interior. Abans s’ha de guanyar la meva confiança i ha de complir els requisits bàsics per poder-hi accedir. Un cop dins, ja serà complicat que surti. Quan apartes el paper, el primer que es pot sentir és la meva olor, la meva colònia. Vaig decidir perfumar la capsa perquè crec que l’olor és un dels trets més característics de les persones. Almenys jo podria distingir a moltes persones només olorant-les i crec que amb mi passa el mateix. L’interior de la capsa és de color vermell, un color que em caracteritza bastant. És intens i representa tot l’amor que tinc per donar. Rebre’n m’agrada, però mai em cansaria de donar-ne. Enganxades al centre de la capsa hi ha tres agulles amb una perleta al cap. Amb elles vull representar la meva essència: mon pare, ma mare i jo. Els he volgut representar amb agulles perquè són les dos persones que més han marcat la meva vida, la meva personalitat i jo no seria jo si ells no fossin com són. És molt gran l’admiració que sento per ells, són un exemple a seguir com a persones i com a pares. La seva ajuda incondicional ha fet que avui dia s’hagin fet realitat molts dels meus somnis i, per això i per tot, els estaré eternament agraïda. Al costat veiem un escampat de plomes amb estampats de colors que representen la meva llarga etapa com a ballarina. Des dels sis fins als 16 anys el meu "hobbie" eren els balls de saló. Van ser deu anys de disciplina i valors que em van portar a ser subcampiona d’Espanya. Em poso de carn de gallina quan recordo aquest moment. El meu interior sens dubte està marcat per aquesta etapa. Gràcies al ball sóc una persona respectuosa, que sap perdre sense acotxar el cap i que sap estar als llocs. A més també em considero una noia alegre, extrovertida, expressiva, riallera i sempre preparada per arrencar un somriure als que m’envolten. També es pot trobar el dibuix d’uns llavis tancats amb una creu i amb quatre grapes. Sóc una persona orgullosa, de vegades massa. Tinc moltes coses a dir però més de la meitat no les dic, callo i les guardo per a mi. És com una força que em domina i tant de bo algun dia pugui canviar-ho. També veiem dos tiretes amb les quals he volgut representar el dolor inesborrable, en el meu cas, de la traïció de persones que confiava que mai em podrien fallar. Com bé diu la frase: perdono, però no oblido.

Amb la tovalloleta desmaquillant he volgut representar que la "Raquel interior" és com l’exterior però desmaquillat. Moltes vegades tendeixo a utilitzar una màscara per protegir la meva fragilitat, però quan em tanco en mi mateixa aquesta màscara desapareix i de seguida em trobo. Quelcom que sobta tant bon punt obres la capsa és la presència d’una llanterna encesa. Crec que tinc una llum interior que és la que m’ajuda a tirar endavant a la meva manera i la que em diferencia de la llum de totes les altres persones. De la mateixa manera que la llanterna roman encesa i amb intensitat, amb un sol "clic" es pot apagar. És en aquest moment on vull representar que tot i ser una persona activa, amb iniciativa i caràcter, de vegades, només de vegades, em sento perduda i necessito un lloc on deixar-me caure. Les persones que em coneixen ja saben què han de fer per tornar a encendre la llanterna. La metàfora de la pedra embolicada amb cotó vol representar que sóc una persona forta i capaç, capaç de moltes coses. Si alguna cosa em caracteritza és la capacitat d’aguantar-ho tot sense caure. Al mateix temps però, sóc una noia molt sensible i delicada. Em costa molt poc emocionar-me, ploro amb la cosa més simple i insignificant. Tinc els sentiments sempre a flor de pell, però m’agrada. Ser així em fa sentir-ho tot d’una manera especial. També podem trobar una lent amb la qual vull representar que sempre vaig més enllà de les coses, de les paraules, de tot el que veig. Tinc aquesta tendència i la meva imaginació, de vegades un tant estranya, em sorprèn fins i tot a mi mateixa. És per això que no tinc prou amb els meus ulls, i necessito uns altres ulls damunt per poder arribar al més profund de cada cosa. No sóc de blanc o negre, sempre veig mil i una tonalitats possibles. Amb la pila (duracell ultra) vull representar la meva infinita paciència i amb el preservatiu vull donar a entendre que sóc una noia molt prudent i poc decidida. Segueixo la dita "más vale prevenir que curar" i per això penso i m’asseguro bé amb tot el que faig i més si considero que és un pas important. També he posat un potet de vidre amb una clau al seu interior volent representar que sé guardar secrets. De fet, tota jo sóc una caixa de secrets personals i no personals. També he guardat una mica d’arròs del Delta en un potet transparent. Em sento orgullosa de ser de la meva terra i crec que la meva personalitat i manera de ser demostra bé com som la gent "d’allà baix": xaladors, oberts, cridaners, expressius...

L’encenedor vol simbolitzar la passió, la intensitat i el caràcter. Sóc una persona passional i sentimental alhora que nerviosa i enèrgica. Crec que tots els adjectius queden ben entesos amb la flama de l’encenedor.

Els últims elements que vaig introduir a la capsa van ser un Ibuprofeno i una boleta de paper Albal. Amb l’Ibuprofeno vull representar que m’agrada ajudar en qualsevol tipus d’ocasió. No puc evitar-ho. Quan noto que algú necessita ajuda o suport apareixo i dono el millor de mi. Considero que sé escoltar i donar bons consells, de fet molts dels que dono els hauria de seguir jo mateixa i no ho faig. Per fer la boleta de paper Albal vaig agafar un tros molt gran, el vaig comprimir fins que no vaig poder més i el resultat va ser bola petiteta. Amb això vull donar a entendre que interiorment dono per a molt, sóc molt extensa però finalment quedo resumida en un únic cos, una persona com una altra. A més, és un material que tarda moltíssims anys en desintegrar-se i aquest és un dels meus objectius vitals: deixar petjada a cadascuna de les persones que estimo.

Finalment dir que sóc una persona que aprecia i valora els petits detalls, cal molt poc per fer-me feliç. Admiro riure amb les amigues fins que ens fa mal la panxa, una cançó al moment apropiat, veure una peli mentre m’abracen per darrera, una bona paella acompanyada de tota la meva família, jugar amb els nens, ballar amb els ulls tancats i també admiro els petons, m’encanten. Podria dir infinites coses més... qualsevol persona per dins es com un llibre obert. Aquí doncs faig constar el meu llibre, la meva capsa i el meu jo. Raquel



No hay comentarios:

Publicar un comentario